“Los
suburbios cinturón
de
la ciudad, son maraña
de
implacables desamparos
y
necesidades asperas.
Que
los que puedan ayuden
que
los que ayuden bienhayan!”
(versos anònims publicats a “Tarrasa Información” el 3 de
desembre de 1962)
Ara farà uns set anys
vaig fer un viatge a Astúries. Parlant amb la dona gran que ens
llogava la casa rural on vam estar, em va preguntar d'on era. Li vam
dir que de Terrassa, i ella ens va respondre “ah si, allà on va
haver una gran riuada fa molts anys”. Aquesta conversa per una
persona més jove com jo que no va viure aquells fets em referma de
la importància del que va passar aquell tràgic dia. Segurament
estem parlant de la catàstrofe meteorològica més tràgica que
coneixem al nostre país. Tragèdia que continuament a Terrassa he
escoltat des de ben petit als meus pares i familiars. Tots els que ho
van viure encara que fossin nens ho recorden perfectament.
Aquest fet va produir
aproximadament un miler de víctimes mortals, la destrucció de
milers d'habitatges, comerços, indústria, etc... El 25 de setembre
de 1962 van caure precipitacions sobre el territori que van arribar
als 212 litres per metre quadrat en menys de tres hores, que van fer
crèixer el cabal de la part final dels rius Llobregat, Besós i els
seus afluents, fent desbordar a les ciutats les seves rieres, tallant
carreteres i línees de tren, destruint ponts, convertint les Rambles
en rius cabalosos, i emportant-se cases i persones. Aquella nit el
pànic es va apoderar de tothom, i les ciutats van despertar en una
terrible tragèdia. Les fotografies que hi han sobre la riuada parlen
per si mateixes.
Centenars de persones anònimes de forma voluntària
i sense organització ni ajuda de les administracions van arriscar la
vida per a poder auxiliar a altres persones en perill. Tota la
comarca va quedar a més aïllada de la resta del país (sense
electricitat ni telèfon) i milers de persones sense casa. L'heroisme
i la solidaritat de molta gent van salvar moltíssimes vides. Cal
destacar la veu d'un periodista, Joaquin Soler Serrano de Radio
Barcelona, que va ser qui va trencar l'aïllament i la censura del
règim, informant sobre la tragèdia i pressionant al govern per
enviar ajuda. Des de la mateixa ràdio va poder coordinar
l'esplèndida ajuda humanitària enviada pels barcelonins, que fins i
tot van suspendre les Festes de la Mercè.
Al dia següent de la tragèdia arriben a la comarca
ministres i autoritats del govern i s'organitzaren enterraments
multitudinaris i es comença a rebre ajuda. Dies després ciutats com
Terrassa van rebre la visita del Caudillo Franco, en una mostra de
propaganda del Movimiento Nacional, amb la veritable intenció de
salvar als propietaris de la indústria tèxtil. El càlcul total de
víctimes és impossible per la censura del règim i la falta
absoluta de dades oficials. El gruix de les indemnitzacions van anar
a parar a la indústria i no a les famíles, quan els més afectats
van ser els més débils.
Aquest any els ajuntaments de la comarca estan
realitzant diversos actes per aquest trist aniversari. Una d'aquestes
activitats ha estat la publicació del llibre del periodista Jaume
Valls “La riuada de 1962 – La catàstrofe que sacsejà la
Terrassa invertebrada del franquisme”. I és que, més enllà de
les causes meteorològiques, podem parlar de causes polítiques de la
tragèdia.
El desenvolupament econòmic a la comarca en aquells
anys va comportar l'arribada d'immigració procendent del sud
d'Espanya. Això va suposar la construcció de nous barris i
habitatges poc condicionats (barraques) al voltant de les rieres, amb
un descontrol urbanístic força accentuat, sobretot en un moment
polític on els propietaris del sòl eren els mateixos governants o
gent molt propera. Aquests nous barris marginals (suburbis), amb poca
qualitat de construcció (autoconstrucció), van ser els més
afectats.
Barris per cert que veien renèixer una nova onada
de protesta i consciència social pels joves organitzats en els
orígens del moviment veïnal i juvenil i dels comunistes del PSUC.
Aquest nou moviment popular i consciència solidària de comunitat
van organitzar protestes i van millorar amb el seu propi treball les
condicions de vida en els barris, constuint els propis veïns
infraestructures necessàries i exigint-les als ajuntaments. Mirant
amb perspectiva, potser seria bo anar recuperant aquestes xarxes de
solidaritat amb els veïns en els nostres propis barris, perque ara
com abans, els problemes socials es solucionen socialitzant les
respostes.
Ivan Martos (coordinador local d'EUiA a Terrassa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada