diumenge, 7 d’octubre de 2012

50 Aniversari de la gran riuada al Vallès Occidental

Los suburbios cinturón
de la ciudad, son maraña
de implacables desamparos
y necesidades asperas.
Que los que puedan ayuden
que los que ayuden bienhayan!”
(versos anònims publicats a “Tarrasa Información” el 3 de desembre de 1962)

Ara farà uns set anys vaig fer un viatge a Astúries. Parlant amb la dona gran que ens llogava la casa rural on vam estar, em va preguntar d'on era. Li vam dir que de Terrassa, i ella ens va respondre “ah si, allà on va haver una gran riuada fa molts anys”. Aquesta conversa per una persona més jove com jo que no va viure aquells fets em referma de la importància del que va passar aquell tràgic dia. Segurament estem parlant de la catàstrofe meteorològica més tràgica que coneixem al nostre país. Tragèdia que continuament a Terrassa he escoltat des de ben petit als meus pares i familiars. Tots els que ho van viure encara que fossin nens ho recorden perfectament.

Aquest fet va produir aproximadament un miler de víctimes mortals, la destrucció de milers d'habitatges, comerços, indústria, etc... El 25 de setembre de 1962 van caure precipitacions sobre el territori que van arribar als 212 litres per metre quadrat en menys de tres hores, que van fer crèixer el cabal de la part final dels rius Llobregat, Besós i els seus afluents, fent desbordar a les ciutats les seves rieres, tallant carreteres i línees de tren, destruint ponts, convertint les Rambles en rius cabalosos, i emportant-se cases i persones. Aquella nit el pànic es va apoderar de tothom, i les ciutats van despertar en una terrible tragèdia. Les fotografies que hi han sobre la riuada parlen per si mateixes.

Centenars de persones anònimes de forma voluntària i sense organització ni ajuda de les administracions van arriscar la vida per a poder auxiliar a altres persones en perill. Tota la comarca va quedar a més aïllada de la resta del país (sense electricitat ni telèfon) i milers de persones sense casa. L'heroisme i la solidaritat de molta gent van salvar moltíssimes vides. Cal destacar la veu d'un periodista, Joaquin Soler Serrano de Radio Barcelona, que va ser qui va trencar l'aïllament i la censura del règim, informant sobre la tragèdia i pressionant al govern per enviar ajuda. Des de la mateixa ràdio va poder coordinar l'esplèndida ajuda humanitària enviada pels barcelonins, que fins i tot van suspendre les Festes de la Mercè.

Al dia següent de la tragèdia arriben a la comarca ministres i autoritats del govern i s'organitzaren enterraments multitudinaris i es comença a rebre ajuda. Dies després ciutats com Terrassa van rebre la visita del Caudillo Franco, en una mostra de propaganda del Movimiento Nacional, amb la veritable intenció de salvar als propietaris de la indústria tèxtil. El càlcul total de víctimes és impossible per la censura del règim i la falta absoluta de dades oficials. El gruix de les indemnitzacions van anar a parar a la indústria i no a les famíles, quan els més afectats van ser els més débils.

Aquest any els ajuntaments de la comarca estan realitzant diversos actes per aquest trist aniversari. Una d'aquestes activitats ha estat la publicació del llibre del periodista Jaume Valls “La riuada de 1962 – La catàstrofe que sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme”. I és que, més enllà de les causes meteorològiques, podem parlar de causes polítiques de la tragèdia. 

El desenvolupament econòmic a la comarca en aquells anys va comportar l'arribada d'immigració procendent del sud d'Espanya. Això va suposar la construcció de nous barris i habitatges poc condicionats (barraques) al voltant de les rieres, amb un descontrol urbanístic força accentuat, sobretot en un moment polític on els propietaris del sòl eren els mateixos governants o gent molt propera. Aquests nous barris marginals (suburbis), amb poca qualitat de construcció (autoconstrucció), van ser els més afectats. 

Barris per cert que veien renèixer una nova onada de protesta i consciència social pels joves organitzats en els orígens del moviment veïnal i juvenil i dels comunistes del PSUC. Aquest nou moviment popular i consciència solidària de comunitat van organitzar protestes i van millorar amb el seu propi treball les condicions de vida en els barris, constuint els propis veïns infraestructures necessàries i exigint-les als ajuntaments. Mirant amb perspectiva, potser seria bo anar recuperant aquestes xarxes de solidaritat amb els veïns en els nostres propis barris, perque ara com abans, els problemes socials es solucionen socialitzant les respostes.

Ivan Martos (coordinador local d'EUiA a Terrassa)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada