El
genocidi financer perpetrat per la banca s'ha cobrat a l’Estat espanyol
la vida de múltiples persones, ha arruïnat la de més de 400.000
famílies des que començà la crisi, al ser assetjades, desnonades i
desposseïdes d'un dels seus drets fonamentals: el dret a un habitatge
digne, una necessitat vital recollida a l'article 25.1 de la Declaració
Universal dels Drets Humans. Els desnonaments forçosos de població
vulnerable sense alternativa habitacional constitueixen una violació
sistemàtica dels Drets Humans, violació programada consumada per
entitats financeres amb l'empara del poder judicial; això, en un país
amb milions d'habitatges buits.
Els
bancs representen avui la cara més ferotge del capitalisme, recolzats
per un marc legal que protegeix els seus interessos mentre que deixa en
l’absoluta indefensió les seves víctimes. Són els mateixos bancs i
entitats financeres que, per un egoisme il·limitat, van precipitar la
crisi econòmica que patim avui les classes populars, a les que se’ns
retallen drets fonamentals mentre que ells reben, sense contrapartides,
milers de milions d’euros de diner públic per mantenir el seu guany.
La
legislació civil espanyola permet a l’entitat bancària continuar
reclamant el deute restant un cop s’ha desnonat, al qual s’han d’afegir
interessos de demora i costos judicials. Aquesta anomalia jurídica sense
similar al món, té com a conseqüència la condemna a un deute perpetu
impossible de pagar que situa a àmplies capes de població en situació
d’exclusió social i indigència, arribant al suïcidi en alguns casos. Les
dades d’atur de la darrera Enquesta de Població Activa (EPA), amb la
perspectiva de les noves retallades ja anunciades i la progressiva
finalització dels convenis col·lectius, agreujaran sens dubte el drama
social i humà de l’habitatge.
PP,
PSOE i CiU, que han parat tota iniciativa legislativa encaminada a
pal·liar aquest drama social, són els responsables de les polítiques
hereves del franquisme que durant anys van incentivar la bombolla
immobiliària i el sobre endeutament de la població impulsant un mercat
basat en la propietat i els préstecs hipotecaris, alhora que sobre
protegien els interessos de la banca, entre d'altres. Ells són els que
van reformar l'article 135 de la Constitució per així prioritzar els
interessos dels especuladors als interessos del 99% de la ciutadania,
relació malaltissa de malaurada actualitat que lliga poder polític i
poder econòmic en entramats estructurals de corrupció i portes
giratòries.
A
les denúncies per part de les Nacions Unides i el Consell General del
Poder Judicial, s’hi afegeix el dictat del Tribunal de Justícia de la
Unió Europea que declara il·legal la normativa que regula a l’Estat
espanyol els procediments d’execució hipotecària, ja que no garanteix
els drets fonamentals de les persones, especialment el dret a la defensa
dels afectats. Tot i resultar part substancial del fonament de dret que
hauria de recolzar l’aprovació de la Iniciativa Legislativa Popular
impulsada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el Partit
Popular l’ha tombada sense miraments, emmarcat tot plegat en un delirant
clima de criminalització que posa de manifest la impotència de les
elits per trencar la solidaritat que la ciutadania expressa cap als i
les afectades per les hipoteques.
EUiA
constatem la sobrada legitimitat demostrada per la PAH al posar-se al
costat dels més febles. Mitjançant l’estratègia de la democratització,
la desobediència civil i l’apoderament popular, la paralització de
desnonaments i l’ocupació d’habitatge buit en mans dels bancs pretén
evitar la violació dels drets humans, alhora que visualitza l’oposició
dels sectors populars a la dictadura de la banca i els mercats
financers.
Avui
dia, Ley Hipotecaria i Ley de Enjuiciamiento Civil són la viva
expressió de que legalitat no implica necessàriament legitimitat. La fi
del consens social marcat per l’atac sense precedents als drets
fonamentals de les classes populars i treballadores en aquest nou cicle
d’acumulació per despossessió, comporta una crisi de legitimitat que, en
definitiva, no és altra cosa que un estat de bloqueig democràtic. El
règim constitucional sorgit de la Transició es demostra esgotat, doncs
no és capaç de garantir unes condicions de vida dignes per a la majoria,
alhora que engreixa els privilegis dels oligopolis financers, la banca i
les grans corporacions en un entorn de corrupció política i empresarial
generalitzada.
EUiA
ens comprometem, tant al carrer com a la institució, a lluitar per fer
efectiu el Dret Humà a l‘habitatge, oposant-nos frontalment a la pretesa
segona bombolla immobiliària, ara del lloguer, en guerra oberta contra
els pobres, que té com a instruments el SAREB, les SOCIMIS o la reforma
de la LAU. Així mateix, felicitem la iniciativa d’Izquierda Unida Los
Verdes Convocatoria por Andalucía que amb l’aprovació del Decret Llei de
la Funció Social de l’Habitatge, demostra que hi han alternatives reals
per sotmetre la banca i els mercats financers a l’interès general de la
ciutadania, alhora que constata que la correlació de forces comença a
alterar-se quan es fan visibles i s’organitzen espais de lluita i
mobilització. D’altra banda, el Decret Llei obre l’ineludible debat
entorn la propietat i els seus límits, en el qual, EUiA vol aportar
d’inici l’enriquidora experiència que va suposar la Llei pel Dret a
l’Habitatge impulsada des del Govern de la Generalitat per la coalició
ICV-EUiA.
EUiA
reiterem el suport i posem a disposició de la PAH els nostres actius
institucionals i el conjunt de l’afiliació per inundar l’esfera
institucional d’iniciatives i mocions en base als punts de la ILP
(paralització dels desnonaments, dació en pagament i lloguer social),
per col·lapsar els jutjats de denúncies, per aturar desnonaments, per
ocupar i reallotjar famílies desnonades, per escrachar aquells
banquers que violen quotidianament els Drets Humans i aquells polítics
que els emparen. Ja no valen solucions parcials, l’avenç cap a una nova
cultura de l‘habitatge ha de formar part d’una nova cultura econòmica i
democràtica. EUiA ens comprometem en la lluita pel dret a l’habitatge
contribuint a la construcció d’una nova legitimitat fonamentada en la
garantia dels drets fonamentals que l’actual marc jurídic i polític no
pot garantir. Són temps de lluita, són temps constituents, són temps de
ruptura democràtica.