“L’essencial és invisible als ulls”, ens diu El Petit Príncep. I és que en els generadors d’opinió pública, en els mitjans de comunicació, en els debats polítics, a l’univers Twitter, sembla que el treball i els seus protagonistes, treballadors i treballadores, no existeixin tot i que som els que fem que el món giri.
En els pitjors moments de la pandèmia han estat els treballadors i treballadores els que ens han cuidat i salvat. I és que no és prou els aplaudiments als balcons; molts d’aquests treballs continuen tenint una rellevància social escassa, baixos salaris i condicions precàries.
De gener a novembre de 2020 hi ha hagut 90 accidents de treball mortals a Catalunya, el que suposa un 20% més que l’any anterior (destaquen en els sectors de serveis i industrial). Podríem pensar que la pandèmia i els confinaments haurien d’haver reduït els accidents laborals mortals, doncs no. Hem vist aquesta dada en les notícies a la televisió?i
90 persones mortes a Catalunya, de gener a novembre passat, número de víctimes que ascendeix a 650 si comptem el conjunt de l’estat espanyol.ii Són números de víctimes molt alts, no mereixen l’atenció que tenen altres víctimes? O potser tenim ja interioritzat que és inevitable? Quin valor li estem donant al treball?
No parem d’escoltar negocis i plantes industrials que tanquen, per exemple aquests dies Italcoiii. Trobo que per part de les administracions hi ha una falta de política industrial. Quan un país no té sobirania industrial és quan ens trobem que no arriben mascaretes, EPI’s i vacunes. Estan els nostres governants fent el necessari perquè el país tingui sobirania industrial i es reindustrialitzi amb valor de qualitat, digitalització i sostenibilitat, per crear llocs de treball, i no perdre’ls com ara?
Hi ha alternatives per combatre les crisis econòmica i climàtica. No estem condemnats a més explotació i més especulació. Posem per davant de tot la salut, la vida i el valor del treball. Hem de mantenir la distància física per evitar contagis però eliminar la distància social en allò que ens uneix; ser capaços d’aixecar la bandera de la solidaritat quan en temps de crisi és primordial. iv
Estem en campanya electoral. És hora de veure si els candidats parlen del futur de la indústria, de comerç de proximitat, de transport i energia verdes, de dignificar treballs de cures, d’ampliar la protecció i atenció social, de polítiques cap a la gent gran, dependents i joves, de combatre l’atur i la precarietat, d’apostar per la plena ocupació i el treball digne i garantit, de democratitzar l’economia, millorar condicions de treball, d’evitar la sinistralitat laboral i protegir la salut dels treballadors, de serveis públics de qualitat allunyats del lucre privat, de reconstruir la sanitat pública i l’atenció primària, de reconstrucció basada en inversions públiques per que la transició ecològica i digital no quedi en mans privades i d’ampliar els parcs d’habitatges públics. És el que vull escoltar dels candidats, el que ens afecta al futur i a la vida de la majoria social de Catalunya.
Ivan Martos Aguilar