Des de l’estiu fins avui estem
assistint a un debat públic sobre habitatge forçat pels mitjans de comunicació
i, casualment, acompanyat per grans campanyes publicitàries d’empreses de
seguretat. Per desgràcia, aquest debat no fa èmfasi en resoldre els problemes i
necessitats de la ciutadania en l’habitatge, sinó que s’enfoca en la por a les
“ocupacions”.
No és la intenció de qui escriu aquestes línies defensar ocupar habitatges de famílies treballadores o de propietaris en general o la falta de convivència, que és la por que aquesta campanya mediàtica ens vol ficar al cos. Poc els importa als que difonen aquesta por que la gran majoria d’ocupacions no són en habitatges de petits propietaris, sinó en habitatges buits que pertanyen a bancs i fons voltors d’inversió. Habitatges buits que superen els 3 milions, segons dades de l’INE, i que majoritàriament estan abandonats, fins i tot tapiats.
Cal parlar clar: podem veure en els nostres barris molts habitatges i blocs de pisos sencers tapiats. Potser el drama i el problema és que bancs i fons voltors utilitzen els habitatges buits com a actius financers en accions especulatives, i no tenen cap intenció de posar-los en el mercat a disposició de la gent per viure-hi en lloguer o venda. I a més, això provoca que el preu de l’habitatge (tant lloguer com compra) sigui inassumible per la majoria de gent. No serà que el drama és haver de dedicar casi la totalitat dels nostres sous a l’habitatge?
Qui ha ordenat aquesta campanya sembla que està aconseguint els seus objectius; que oblidem els responsables de la crisi de 2008 i que tinguem por dels pobres. Sembla que la Fiscalia vol impulsar els desnonaments sense sentència, per protegir els interessos dels grans tenidors (no dels nostres).
Crec que no s’està complint l’article 47 de la Constitució Espanyola (“Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”). I val la pena defensar-lo. No seria millor que tornar a veure com es fa fora a famílies de casa impedir que els bancs i fons voltors especulin i posar a disposició de la gent per viure-hi els habitatges buits que tenen? O que les administracions públiques (com el nostre ajuntament) ampliïn el parc públic d’habitatge? O que regulem els preus per assegurar que les famílies puguin accedir a un habitatge digne?
No ens confonem. Les necessitats d’habitatge no es resolen amb repressió cap a les persones més desfavorides, sinó amb drets i deures col·lectius (per propietaris i llogaters), amb major poder, intervenció i control públic i garantint la dignitat de tothom facilitant l’accés al treball, al pa i al sostre.
Ivan Martos Aguilar (membre de PSUC-viu, Esquerra Unida i Catalunya en Comú)